La història

Aquesta història comença a principis del segle XIX, en un indret de la Catalunya central...

   Jo, Bac de la Sagrera, m'havia casat amb la Maria del Claustre, la filla del ferrer, tot just acabada la Guerra del Francès, el 1814...

Jo, Bac de la Sagrera, no vaig poder amagar la meva sorpresa quan la Maria del Claustre va dir-me que el seu pare, el ferrer, volia parlar seriosament amb mi...

Jo, Bac de la Sagrera, vaig notar quelcom estrany a la cara del ferrer quan em va rebre a casa seva, vora el foc.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig saber pel propi ferrer que el meu sogre vivia els seus darrers dies i que m'havia cridat per donar-me quelcom molt important per a ell...

Jo, Bac de la Sagrera, vaig rebre de mans del ferrer un misteriós llibre amb el número 7 a la portada...

 Jo, Bac de la Sagrera, vaig prendre amb cura aquell lligall que semblava que es desfaria en qualsevol moment...

Jo, Bac de la Sagrera, vaig rebre del ferrer l’encàrrec de conservar aquell llibre i...

evitar que caigués en mans de persones no mereixedores del seu contingut. El llibre no era la història tradicional que ens explica els fets passats, sinó la història que ens tocaria viure. Vaig desfer amb molta cura el lligall, guardant els fulls per separat a sota de l'empostissat de les golfes.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig contemplar desconcertat aquell conjunt de fulls que el ferrer m’havia confiat.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig examinar amb curiositat aquells fulls malmesos que havia arrenglerat seguint escrupulosament l’ordre en què em foren confiats.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig adonar-me que els fulls no mantenien un ordre, ja que entre el full marcat amb un 1 i el full 2, hi havia el 4...

Jo, Bac de la Sagrera, vaig comprovar que els següents fulls tampoc no respectaven l’ordre adient, però vaig decidir passar per alt aquest aspecte i vaig començar a llegir aquell misteriós llibre manuscrit.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig descobrir en les primeres línies que aquell llibre manuscrit es remuntava, curiosament, a l’any 1428.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig saber que aquell manuscrit havia estat escrit per un artesà, en concret un fuster, presumiblement avantpassat del ferrer.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig interpretar que aquell manuscrit amagava les claus d’un tresor que el fuster hauria ocultat en un lloc incert...

Jo, Bac de la Sagrera, vaig decidir comunicar-li al ferrer les meves sospites... però vaig fer tard.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig dir-li a la Maria del Claustre que intuïa que aquell tresor podia trobar-se ocult a un indret de la Catalunya central...

Jo, Bac de la Sagrera, vaig descobrir que la Maria del Claustre no estava al corrent del llibre que havia estat guardant el seu pare.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig intentar, amb l’ajuda de la Maria del Claustre, treure l’entrellat de la primera de les frases misterioses del llibre i que semblava fer referència a la identitat del fuster del segle XV.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig deduir que aquell fuster es deia Vicenç, i vaig veure ben aviat on havia nascut.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig tenir molt clar l’origen osonenc d’en Vicenç, que tot seguit em sotmetia a un nou repte:

Jo, Bac de la Sagrera, vaig entendre que en Vicenç es referia al terratrèmol que va afectar la zona d’Osona el 2 de febrer de 1428, el dia de la Candelera.

Jo, Bac de la Sagrera, no acabava d’entendre perquè en Vicenç deia “Aquest llibre fou el primer que es va imprimir...” si era un manuscrit. No fos cas que...

Jo, Bac de la Sagrera, no descartava que en Vicenç n'hagués fet còpies impreses d'aquell llibre i les hagués pogut escampar, però vaig considerar irrellevant aquest aspecte i vaig voler desentrellar el següent enigma que em plantejava el nostre personatge.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig identificar el pare d’en Vicenç amb un pagès.

Jo, Bac de la Sagrera, tot i identificar el pare d’en Vicenç amb un pagès, vaig intuir, per  una il·lustració en el llibre, que a casa seva devien tenir gallines i porcs.

Jo Bac de la Sagrera, vaig veure que, fins i tot es podia deduir quants animals de casa tenien a casa d’en Vicenç, perquè parlava de 36 animals i 100 potes...

Jo, Bac de la Sagrera, vaig ensumar-me que aquest Vicenç tenia una certa dèria amb els números, tal i com quedava palès en el títol del seu manuscrit: 7.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig ser interromput en les meves indagacions per la Maria del Claustre, que acabava de trobar un interessant paper entre la roba que conservava del seu pare.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig observar amb atenció aquell paper que em mostrava la Maria del Claustre i on hi havia un llistat titulat PARES.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig adonar-me que el llistat el formaven tot un seguit de noms masculins:

Manel

Corneli

Medir

Plató

Amador

Norbert

Fermí

Jo, Bac de la Sagrera, no trobava cap més relació d’aquest llistat del ferrer amb el llibre d’en Vicenç que el joc al voltant del 7.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig comprovar que el paper del llistat desprenia una estranya olor química.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig intuir que aquell paper amagava més informació de la que es veia a simple vista i, en decidir mirar-lo a contrallum, hi vaig descobrir una escala...

Jo, Bac de la Sagrera, en comprovar que el paper tenia amagades aquelles 7 notes musicals, vaig pensar que potser encara hi havia més sorpreses amagades i vaig voler veure què passava en humitejar-lo.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig assistir a l’aparició, com per art de màgia, de set colors en aquell paper que inicialment era blanc.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig escoltar amb curiositat l’observació que em feia la Maria del Claustre, que va relacionar els colors de l’arc de Sant Martí amb l’escala musical i ho associava amb les cartes de pòquer.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig trobar fantàstica la capacitat d’associació de la Maria del Claustre, però allí hi havia quelcom que no acabava de lligar, perquè al pòquer no s’hi juga amb 5 cartes a no ser que...

Jo, Bac de la Sagrera, vaig trobar magnífica la tesi de la Maria del Claustre, que considerava que es podia tractar d’una jugada en què se sumaven les dues cartes descartades inicialment.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig mirar de buscar més relacions entre el paper, el llibre, el joc del pòquer...

Jo, Bac de la Sagrera, vaig desviar la mirada del paper i del llibre quan la Maria del Claustre em va dir que estava... embarassada.

 Jo, Bac de la Sagrera, vaig abraçar emocionat la Maria del Claustre, que em va dir: “Em sembla que no tindrem més remei que batejar-lo amb el nom del tercer fill d’Adam i Eva...”.

Jo, Bac de la Sagrera, encara embargat per l’emoció, vaig reprendre la lectura del llibre que m’havia confiat el ferrer, on en Vicenç em parlava d’un lloc situat a una llegua de la població més propera...

Jo, Bac de la Sagrera, rememorant en Polzet, un conte de Perrault, no em vaig poder estar d’acudir ràpidament a la biblioteca, on guardava els contes d’uns germans alemanys anomenats Grimm i que també tenien una certa dèria amb el 7.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig trobar els contes “Els 7 cabridets i el llop”, “Blancaneus i els 7 nans” i “El sastre valent”, on el protagonista presumia d’haver-se’n carregat 7 d’un cop.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig percebre que les pàgines del mig del llibre manuscrit d’en Vicenç estaven enganxades i vaig mirar de separar-les per veure quin secret amagaven...

Jo, Bac de la Sagrera, neguitós com estava davant el misteri d’aquelles pàgines enganxades, no em vaig adonar que trepitjava la cua d’aquell animal que jeia sota la taula.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig quedar desconcertat quan, després de desenganxar curosament aquelles pàgines per evitar que es desfessin, vaig descobrir que hi posava: “La pregunta quasi del milió”-

Jo, Bac de la Sagrera, em veia incapaç de desentrallar el sentit d’aquella llegenda, “La pregunta quasi del milió” i vaig consultar a la Maria del Claustre si hi havia cap referència a la Bíblia que pogués tenir relació amb aquesta frase.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig rebre com a resposta de la Maria del Claustre que potser caldria relacionar aquella frase amb el número 7 de què sovint parlava en Vicenç i se’m va acudir que la Bíblia parlava de 7 pecats capitals...

Jo, Bac de la Sagrera, vaig rebre la visita del carter, que em portava una molt bona notícia: en Llorenç es casava i em convidava a les seves noces.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig estar donant voltes durant el camí sobre aquella història, sobre el 7, que en anglès es diu d’una manera que, a l’inrevés, sona com el poble al que pertany la masia on vaig néixer...

Jo, Bac de la Sagrera, em vaig fondre en una abraçada amb en Llorenç, a qui feia prop d’un any que no veia.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig explicar-li a en Llorenç la història del llibre que m’havia confiat el ferrer i escrit per en Vicenç, i el meu germà em va preguntar, tot rient, si tenia set...

Jo, Bac de la Sagrera, vaig expressar-li a en Llorenç que em semblava meravellós que es casés.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig rebre com a resposta per part d’en Llorenç que “el que és meravellós és la meva promesa, la Ranlo; ella sí que hauria de figurar entre les 7 meravelles”.

 Jo, Bac de la Sagrera, vaig quedar-me molt sorprès quan el meu germà em va sorprendre amb un gros volum polsós que va treure d’un prestatge i que, curiosament, tenia com a títol: MIL857.

Jo, Bac de la Sagrera, encara em vaig sorprendre molt més quan, en obrir les pàgines d’aquell llibre, vaig veure que, al principi, hi havia reproduïdes les mateixes pàgines que al manuscrit d’en Vicenç.

Jo, Bac de la Sagrera, amb les mans tremoloses, vaig mirar a en Llorenç que es mostrava tan emocionat com jo i vaig preguntar-li com s’explicava que aquest llibre digués que estava imprès en el mateix any del títol, ja que ens trobàvem a poc més de 40 anys d’arribar a 1.857...

Jo, Bac de la Sagrera, vaig ser informat per en Llorenç que el llibre li havia estat donat en agraïment per en Tomeu Teixidor, un pobre a qui havia convidat a casa seva a passar una freda nit d’hivern.

 Jo, Bac de la Sagrera, vaig comprovar que els darrers fulls apareixien en blanc, tot i que, ves per on, els tres darrers presentaven una curiosa numeració: 8, 5, 7...

Jo, Bac de la Sagrera, vaig demanar-li a en Llorenç que em deixés el llibre alguns dies per poder contrastar-lo amb el lligall d’en Vicenç, i ell es va oferir a acompanyar-me i a romandre uns dies a casa amb nosaltres, després de saber que, ben aviat, seria oncle.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig viure el camí de tornada amb una gran felicitat, tant perquè m’acomanyava en Llorenç com pel fet d’haver trobat aquest llibre que em semblava que havia de ser clau per donar amb el secret que ens amagava el lligall d’en Vicenç.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig tenir ocasió de conèixer la Ranlo en el camí de tornada, atès que vivia en una caseria propera al corriol pel que passàvem.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig tenir la sensació que el rostre de la Ranlo m’era familiar, tot i que no vaig ser capaç de recordar on havia vist aquell rostre que em va rebre amb un somriure acollidor.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig cridar la Maria del Claustre en arribar a casa, que es va posar molt contenta de veure en Llorenç i va mostrar-li la seva incipient panxeta.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig córrer a buscar el lligall per contrastar-lo amb el volum que en Tomeu Teixidor li havia donat a en Llorenç i vaig mirar de repassar els punts claus que hi havia en el manuscrit d’en Vicenç.

Jo, Bac de la Sagrera, trobava curiosa la coincidència dels títols, en què el 7 hi era present, però també els anys d’edició que figuraven en cada document, un en el passat (1428) i un altre, en el futur (1857).Una història de més de quatre segles. Un història llarguíssima.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig voler relacionar els suposats anys d’edició de cada document i vaig fixar-me que hi havia dues xifres que es repetien, el 8 i l’1, tot i que, també, vaig adonar-me que en el volum aportat per en Llorenç la primera xifra apareixia molt més feble que la resta, com difuminada de manera expressa.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig recórrer el gros volum aportat per en Llorenç des de les pàgines de darrera, les tres últimes numerades amb 8, 5 i 7, mentre que les anteriors venien totalment en blanc, i vaig anar fins a la darrera pàgina on hi apareixia alguna cosa escrita.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig comprovar que, just a la meitat del llibre, hi havia dues pàgines mig enganxades en les quals, en separar-les, hi apareixia en grans lletres, i a doble pàgina, “ALLÀ ÉS!”; una expressió que em deixava totalment desconcertat. També vaig comprovar que aquella expressió contenia exactament 7 signes (6 lletres més l’admiració), i que aquella pàgina, a l’igual que les següents excepte les 3 últimes, no estava precisament numerada... contràriament a la immediatament anterior, que tenia un 7.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig recordar que en el llibre que m’havia lliurat el ferrer també hi havia dues pagines semienganxades que contenien una llegenda. Vaig veure clarament que devien estar associats el 7 i les expressions “Allà és!” i “La pregunta quasi del milió”. A partir d’aquí, vaig començar per intentar relacionar el 7 i el milió, la qual cosa em va portar a dividir el milió per 7. La sorpresa fou majúscula, ja que vaig obtenir un resultat molt curiós: 142.857.

Jo, Bac de la Sagrera, no m’esperava la reacció del senyor Bas en sentir que li demanava per quin enigma podia amagar el número 142.857. I es que el senyor Bas em va dir que multipliqués aquest número per 2; i després, que ho fes per 3; i després, per 4, i per 5, i per 6.

Jo, Bac de la Sagrera, sentia com em tremolaven les mans a mida que anava multiplicant aquell màgic número per diferents xifres... fins a arribar a multiplicar-lo per 7. En veure que em donava 999.999 vaig comprendre a què es referia aquella llegenda “la pregunta quasi del milió”. Però encara havia de descobrir què hi tenia a veure l’altra llegenda, “Allà és!”. Aquest cop va ser en Llorenç qui em va suggerir una possible solució: consultar en Roc d’Olzinelles, un monjo i arxiver metòdic que havia de saber què devia voler dir aquella llegenda.

Jo, Bac de la Sagrera, vaig ser rebut per en Roc d’Olzinelles al mateix monestir. Era un home prim i parsimoniós en la parla, que en explicar-li el motiu de la meva visita va començar a explicar-me la llegenda del senyor del Milany; després va continuar parlant-me de la llegenda de la serp de la vila. I jo, pacientment, escoltant-lo tot esperant que em donés resposta a l’enigma que m’havia portat a ell. I no va ser fins quan no vaig poder reprimir un badall que en Roc d’Olzinelles va dir-me: “Alla és!”?; “Alla és!”? Doncs, Ja hi és!

-Què vol dir, amb Ja hi és!

-Doncs que ja hi és. El lloc que busca és una caseria que pertany a aquest monestir. I el nom sembla que vingui a dir que allà és, o ja hi és.

-Sí, però, què hi té a veure amb tot això el 7 i “la pregunta de quasi un milió”?

-Pel que m’heu dit, tot indica que el 142.857 és un número màgic. Tan màgic que amaga també dos anys molt representatius per a aquest lloc que esteu buscant. D’una banda, el 1.428 aquest lloc resulta arrasat per un fortíssim terratrèmol.

-Sí, pero encara no hem arribat al 1.857...

-Cert, però hi ha una profecia que diu que, aqueix any, el 1.857, aquest lloc que busqueu rebrà la visita, i l’estada, d’un jove escriptor nascut a les illes Canàries i que esdevindrà un dels més brillants autors de la literatura castellana d’aquest segle.